En múltiples ocasions, empleats d’una empresa l’abandonen per establir-se pel seu compte en el mercat, fins ahi, tot normal. A més, ahi casos en què es dediquen a la mateixa activitat que a l’altra empresa i fins i tot ofereixen productes molt similars.
El problema comença quan les eines, coneixements i contactes adquirits en la seva empresa anterior, causen danys reals o potencials a aquesta.
Aquests comportaments van en contra de la bona fe, com quan s’explota la informació o els clients aliens, o es prepara la constitucion d’una nova societat per fer mal a l’ex-empresa estant contractat per aquesta.
La Llei 3/1991, de 10 de gener, de competència deslleial, desgrana el concepte de “comportament (…) contrari a les exigències de la bona fe” (art. 4.1 LCD), detallant les diferents accions constitutives de conductes deslleials, tant pel que fa a altres empreses, com en les pràctiques comercials amb els usuaris.
Entre els actes més habituals de competència deslleial, solen estar els actes de Engany (art.5LCD), on el competidor deslleial utilitza diferents estratagemes per difondre indicacions incorrectes o falses sobre un servei ofert, o tractant de generar errors en els potencials clients ( característiques del servei, tipus de contracte, qualitat del servei, etc).
Les males arts, també s’usen per a generar Confusió (art.6 LCD), intentant fer creure al comprador que el servei ofert el presta una empresa diferent de la que és, perquè ell pensa que el servei s’ho està oferint una empresa de prestigi , però en realitat el servei prové del competidor deslleial (v.gr. STS 986/2002, 17 octubre, SAP València, 8 de novembre 1993).
Quant a les Omissions Enganyoses (art. 7 LCD), consisteixen en amagar informació necessària perquè el destinatari pugui adoptar una decisió comercial fundada (o si és informació poc clara, inintel·ligible, ambigua, etc).
Altres comportaments deslleials són els actes de Denigració (art. 8 LCD), quan de tracta de difamar a una altra empresa, realitzant o difonent manifestacions sobre la seva activitat, les seves prestacions o les seves relacions mercantils per menyscabar el seu crèdit al mercat. I els actes d’Imitació (art. 11 LCD) sistemàtica de prestacions i serveis d’un competidor (“imitació parasitària”), amb aprofitament de la reputació o l’esforç aliè.
L’Explotació de la Reputació Aliena (art. 12 LCD) és un altre dels comportaments que genera més molèsties entre les empreses “patidores”, ja que es basa en l’aprofitament indegut del fruit del treball i l’esforç d’una altra empresa que, per les seves propis mèrits ha aconseguit fer-se un nom i una imatge, i ara aquest competidor deslleial vol aprofitar-se d’aquests avantatges professionals aconseguides per una altra empresa en el mercat.
En parlar de Violació de secrets (art. 13 LCD) estem davant d’aquell aprofitament (amb ànim de lucre, òbviament) de secrets empresarials sense autorització del seu titular. Aquesta difusió es produeix tant si la informació s’ha obtingut per mitjans legítims o no, havent en aquest últim cas, un deure de reserva, relacionat amb la bona fe i diligència de l’art. 5.a) ET.
Per tractar aquest tema adequadament, cal fer una aproximació al concepte de Secret:
En la definició més habitual, el Secret Empresarial és qualsevol informació no divulgada relacionada amb l’activitat d’una empresa sobre idees, productes o procediments que l’empresari vol mantenir ocults pel seu interès econòmic o el seu valor competitiu per a l’empresa. És a dir, és una informació Secreta i amb valor comercial per ser secreta.
Secrets empresarials poden ser llistats de clients, per exemple. La STS 622/199 de 17 de Juliol, diu que “no hi ha dubte que el llistat de clients, forma part del patrimoni de l’empresa, i que la seva utilització per un rival li atorga un avantatge concurrencial reportadora d’un gran avantatge econòmica”.
A més, en determinats supòsits, la difusió, revelació o cessió de secrets empresarials pot suposar un delicte de violació de secrets, tipificat en el Codi Penal (art. 278 i ss. CP).
Finalment, cal destacar també un comportament deslleial basat en la Inducció a la infracció contractual (art. 14 LCD), que es produeix quan de manera s’indueix a treballadors, clients i altres obligats contractualment, a infringir aquests acords que han contret amb els competidors, amb la intenció d’eliminar un competidor del mercat, o altres objectius deslleials, per exemple. El tipus es materialitza en induir, sense importar la resposta de l’induït.
Jurisprudència relacionada: SS. TS. 8 octubre 2007, STS. 19 abril 2002, STS. 23 maig 2007, STS. 3 juliol 2006, STS. 24 novembre 2006, STS. 3 juliol 2008, STS. 8 juny 2009, STS. 16 juny 2009, STS. 1 juny 2010, STS. 11 febrer 2011).
Autor: Ángel Vázquez – Consultor 27001
Departament legal
Pedrosa Busquets & Associats